21 de des. 2010

curtmetratge mecanoscrit

Aquí us deixo la nostra petita escena que vam fer el grup de na Maria, n'Ariadna i na Lidia del llibre: Mecanoscrit del segon origen.
Esper que us agradi.
Per veure'l aneu a n'aquesta pàgina:
http://img530.imageshack.us/img530/7215/kuf.mp4

Els noms, uns detalls importants


Durant aquest primer trimestre, com a llibre de lectura de català hem llegit

“El mecanoscrit del segon origen”.

Els protagonistes i gairebé els únics personatges són l’Alba i en Dídac.

A l’Alba la definien com una noia de catorze anys verge i bruna al primer capítol i de quinze al segon i així successivament fins asl cinquè capítol on ja no era una noia verge i bruna, sinó que passava a ser una dona de divuit anys embarassada i bruna.

Físicament, era una jove de pell blanca però amb un pigment fosc (bruna), tenia els cabells foscos i un cos esvelt i estilitzat. Psicològicament puc destacar que era una jove molt valenta i atrevida, però a la vegada intel·ligent i sensata.

Durant el llibre desenvolupa una funció imprescindible per salvar la raça humana de manera que es convertiria en la mare de la humanitat. (sempre fent referència a l’argument de la novel·la).

El nom que li van assignar crec que no va ser una casualitat, ja que si busquem el significat d’Alba ens diu que és una noia de pell blanca, alegre i cooperadora; simbolitza el pas de la nit al dia, de la foscor a la llum. També ens indica que aquest nom fa referència als coneixements i al despertar de la vida.

Pel què fa al noi, en Dídac, era un nen més jove que l’Alba, de pell morena ja que la seva mare, la Margalida, havia quedat embarassada d’un negre. Era molt espavilat i va ajudar a l’Alba per tirar endavant encara que a vegades tenia algunes idees de nen innocent.

Dídac també és un nom bastant encertat per a la persona que representa a l’obra ja que significa que és educat i intel·ligent, romàntic i poc possessiu, honest i somiador; i realment concorda amb en Dídac del llibre ja que s’estimava a l’Alba d’una manera romàntica però educada a la vegada, tenia bones idees i donava suport a la seva companya en tot moment però en tenia algunes com les de pilotar un avió, que eren emocionants però poc factibles.

A part d’ells dos, hi havia altres personatges secundaris com els tres desconeguts, la dona que s’havia tornat boja i el seu fill, a qui li van posar el nom de Mar perquè no sabien si seria nen o nena i per això, en Dídac va pensar amb aquest nom que els havia dut a explorar tants llocs i que a la vegada, en la seva llengua, podia ser tan masculí com femení.

Així doncs, puc concloure que aquesta és una novel·la molt elaborada i en la que l’autor s’ha fixat en els detalls més petits, però no menys importants com són els noms dels personatges.


Maite Marqués



20 de des. 2010

Unes quantes redaccions sobre el mecanoscrit del segon origen

La de la Neus Llabrés:

MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN

En Dídac va veure que era un nen, la seva cara de felicitat era impressionant, es va emocionar i fins i tot li van caure algunes llàgrimes. L’Alba estava marejada i el nen no plorava. Va ser quan en Dídac va intentar reanimar-lo, però el nadó no reaccionava. El Dídac va començar a cridar i cridar, fins que es va mirar a l’Alba, la noia estava blanca com la llet, i no respirava. En Dídac molt preocupat, va donar-li aigua i amb la boca tirava aire a la cara, però l’Alba seguia igual, i cada cop anava a pitjor. El Dídac no sabia que fer. Tenia, el nen acabat de néixer, al terra que no reaccionava, i per l’altra banda tenia a l’Alba allargada blanca com la llet sense respirar.

Al cap d’uns minuts, l’Alba va començar a respirar, poc a poc va començar a recuperar el color , i el Dídac ja més tranquil, va ajudar-la a aixecar-se. La pobra noia no sabia on era, ni perquè el Dídac estava d’aquella manera. El Dídac li va explicar tot, i va mostrar-li el seu fill, desgraciadament, havia mort, un nen que tan sols duia minuts a la terra, havia mort. L’Alba al principi no va reaccionar, però després va començar a plorar i a cridar, però ja no hi havia res a fer.

L’endemà van portar al nadó a un descampat abandonat, el Dídac, va cavar fins que va fer un clot prou gros. Havien tapat el nadó amb una manta i el van enterrar allà. L’Alba estava destrossada, no tenia ganes de fer res, només de plorar i estar sola. Durant el dia van estar tot dos junts. A la tarda el Dídac va anar a passejar i quan va tornar a casa, va veure que l’Alba havia agafat una corda, i -Déu meu!-, se l’havia empassada pel coll i fermada a una biga es va deixar anar. El Dídac no s’ho podia creure, va queda al·lucinant, va començar a cridar i a plorar desesperadament. No sabia que fer si agafar-la o deixar-la.

Al final decidí deixar-la allà, agafar provisions i sortir de la casa, aquell mateix vespre va caminar molts quilòmetres sense pensar amb res, no podia ni el seu cos ni el seu esperit podien resistir tot el que havia passat aquell dia. Estones li semblava que tot ho havia somiat.

Arribà a un poble petit, amb molts d’adolescents com ell. Tots eren de pell morena, tots vivien en cases petites i fetes de fusta. Els primers dies no es parlava amb ningú però a poc a poc el Dídac va començar a fer nous amics i a conèixer gent, va conèixer una família que de seguida el van acollir com un més d’ells. Estava formada per un pare, una mare i un fill d’uns 16 anys. La mare, que es deia Hatiska va oferir-li menjar i beguda, el Dídac molt educadament va acceptar tot el que se li oferia. Així com passaven els dies, el Dídac els va contar tot el que li havia passat. Aquella família no s’ho podia creure, i menys imaginar-s’ho. El fill de la casa, que es deia Morange li va ensenyar tota la casa i tot el barri.

Al cap d’uns anys, el Dídac, va conèixer una noia, alta, guapa, morena de pell, amb uns ulls blaus mai vistos en aquell poble. Quan ja feia dos anys que estaven junts, va arribar la seva primera filla, aquesta vegada tot va sortir molt bé.

Va decidir posar-li de nom Alba, en record de la seva estimada, que per molts anys que passessin no l’oblidaria, ja que tot el que va viure amb ella quedà dins el seu cor per sempre. Però la vida segueix i ara tenia una nova família a la que cuidar i alimentar.


La de la Joana Mercadal:

MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN


Quan en Dídac li va donar la criatura als braços, l'Alba va saber tot d'una que era un noi, el Mar. Una criatureta que més o menys devia pesar tres quilos, amb uns ullets blaus, i amb un somriure especialment bonic.

En Dídac i l'Alba cuidaven del petitó, l'abrigaven quan feia fred, li donava el pit quan tenia gana, jugaven amb ell...

Un dia els hi faltava butà, i en Dídac va voler anar a cercar-lo i de pas, agafar llibres de mecànica, i l'Alba va quedar a cuidar el Mar. L'Alba quan va veure que era mitja nit i en Dídac encara no havia tornat va començar a preocupar-se. Va adormir al Mar, i se'n va anar a cercar el Dídac. Quan va veure el camió de butà, amb el jeep al costat, va començar a córrer encara més ràpid. Va trobar el cotxe amb les portes obertes i amb mitja dotzena de llibres de mecànica al seient del copilot, però el cotxe estava buit. Més enllà, va poder observar, a pesar de la foscor de la nit, un munt de pedres, com si una paret s'hagués esfondrat. S'hi va atracar i hi va poder veure una cama que sobresortia d'entre les pedres. Va començar a plorar i a llevar les pedres, eren molt pesants, i les mans li van començar a sagnar. Al cap d'unes quantes hores, va poder veure tot el cos, sí, era en Dídac, mort. El va agafar i se'l va posar al costat de la cara durant uns minuts que es van fer eterns.

Quan va ser a la rulotte, va anar a mirar si el Mar estava bé, li va donar el pit, i després va enterrar al Dídac. Va quedar una estona pensant, i li va venir al cap que ja no podrien poblar la Terra una altra vegada, ja que no es veia capaç de tenir fills amb el seu propi fill, no li cabia dins la seva consciència poder obrar d'aquesta manera. L'amor que senita cap al seu fill era maternal, no mecànic. Així que va decidir disfrutar de la vida que li quedava juntament amb el seu preciós fill, el Mar.

Cada nit li contava històries del passat, els seus amics, el poble Benaura, la seva mare, del Dídac... també li cantava cançons de bressol... De dia jugaven a la platja, li va mostrar a nedar, a escriure, a llegir, a dibuixar, a estimar tot el que l'envoltava...

L'Alba mai va perdre l'esperança que en algun indret de la Terra hi hagués supervivents capaços de repoblar el planeta. Ella a través de les seves paraules ho volia transmetre al seu fill sense que s'obsessionés amb aquesta idea i no el deixàs ser feliç dia a dia.

la de l'Ariadna:

Un dia el Dídac surt amb el jeep però no torna. L’Alba creu que alguna cosa greu l’hi ha passat i està molt preocupada, i decideix sortir amb el nadó a buscar-lo. Al cap d’unes hores de atravessar el llarg bosc amb grans dificultats, ella des de lluny podia distingir una silueta semblant a un cotxe. S’hi va haver atracar i va descobrir que era el jeep amb el qual el Dídac havia marxat. Va deduir que no seria gaire lluny i va decidir seguir camí endavant amb la il·lusió de poder retrobar-s’hi. Quan ja feia una bona estona que caminava es aturar i es va seure a sobre d’una gran pedra més o menys plana, on va descansar. Després va emprendre novament el seu camí, però cada vegada amb menys esperança de trobar-lo sa i estalvi. A poc a poc li va semblar sentir unes veus, però no era el Dídac, sinó unes veus més bé femenines. Com més s’hi atracava més gent li semblava sentir. Resultà que el seu estimat Dídac havia trobat una altra família supervivent, formada per el pare i la mare d’una quarantena d’anys o això va suposar l’Alba, un noi d’uns vint anys, i dues nenes la més gran devia tenir-ne 12 i l’altra, més petita, uns vuit anyets. L’Alba quan ho va veure es va sentir molt feliç, i va córrer a abraçar el Dídac, ara creia que els humans tenien moltes més possibilitats de sobreviure. Les dues famílies van compartir totes les seves experiències, uns havien estat sedentaris, mentre que l’altra família havia viscut a un lloc fix lluny de Benaura i amagats de perills.

Any rere any, la família va anar augmentant i ningú ja no es trobava sol enmig del perill. Sinó que quan alguna cosa succeïa es tenien els uns als altres per ajudar-se. Dels platets voladors o el que fos aquella cosa que en temps passat el aterroritzava tant, no se’n va saber res més, ni una sola nova aparició.

Avui en dia l’espècie humana habita al planeta Terra, gràcies a aquelles persones que van haver de suportar tot aquell gran esdeveniment. Tirant endavant sabent que les seves famílies havien mort i que es trobaven sols davant tot el que succeís, però junts ho van aconseguir. M’agradaria que des d’allà on es trobin puguin observar tot el que van fer per als humans per poc que els sembles en aquell moment.


la de la Caterina Marquès:

QUADERN DE LA TROBADA I DE LA PÈRDUA

TT/9

(1)L’Alba, una dona bruna de 22 anys estava plantant fruits al seu hortal mentre en Mar jugava amb una pilota vella que havien trobat a un estadi de futbol abandonat. Quan es va fer de nit van anar a dormir a la roulotte.

(2)Al matí l’Alba es va despertar amb els plors d’un nen petit. Al principi va pensar que era en Mar, però en comprovar que dormia plàcidament, va sortir a fora. Allà, a la porta hi havia una dona molt jove estirada al terra amb una nena de l’edat d’en Mar i una altra de pocs mesos de vida. Les dues nenes eren rosses i d’ulls blaus. La més petita plorava desconsoladament i la major estava molt prima i feia mala cara. La dona estava morta i si les nenes no menjaven prest acabarien com la seva mare. L’Alba va agafar el nadó i li va agafar la mà a la nena més gran fent-la caminar, més tard ja enterraria la dona morta. A dins del vehicle l’Alba els va donar menjar i aigua. La nena li va donar les gràcies mentre intentava consolar a la seva germana petita. L’Alba li va preguntar que nomia i què li havia passat a la seva mare. Ella només li va saber dir que ella nomia Maria i la seva germana Júlia. Al cap d’una estona en Mar es va despertar i li va preguntar a la seva mare qui eren aquelles persones. Ella li va explicar tot i el nen va riure a la seva primera amiga.

(3)Na Maria i en Mar es van fer molt amics. L’Alba cada dia els feia aixecar prest com si anessin a l’escola. Els ensenyava a llegir i escriure. També els explicava com s’havia destruit aquell món. Una vegada els va comentar que en ser grans haurien de tenir fills com ella i en Dídac. Però li va semblar que no els agradava la idea perquè els dos van fer mala cara. La mateixa expressió que havia fet en Dídac quan vivien a la cova i l’Alba li va explicar que haurien de tenir fills.

(4)El dia 28 de Novembre en Mar feia 5 anys i l’Alba es va aixecar prest per preparar un pastís per al seu fill. Quan el va acabar es va amagar davall d’una taula i va apagar els llums. En Mar i na Maria es van despertar i l’Alba va sortir de davall la taula per espantar-los. Ells es van posar molt contents i tots van menjar un tros d’aquell pastís, fins i tot na Júlia.

(5)Després de dos mesos d’haver trobat a les dues nenes, na Júlia es va posar molt malalta. Tot el dia plorava i no volia menjar res. Semblava que cada dia estava pitjor. Un vespre, l’Alba, després d’haver posat el nadó dins del llit, va anar a contar un conte als altres dos nens, com cada vespre. De sobte na Júlia es va posar a plorar i l’Alba va córrer a consolar-la. Quan va arribar ja havia deixat de plorar, havia mort. Aquella nena no havia pogut sobreviure a la seva malaltia sense els medicaments adients i sense la seva mare.

(6)Va comunicar la mala notícia a en Mar i na Maria. Els dos es van posar a plorar. Quan era dins del llit, l’Alba també va plorar, na Júlia havia estat com una filla per ella aquells darrers mesos.

14 de des. 2010

El poema de Nadal de primer d'ESO

Tal i com vam dir a classe, aquest any també podreu dir el vers el dia de Nadal. El poema triat és d'en Joan Salvat Papasseit que més endavant treballarem:


Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves
que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres que l’avencen,
tots d’adreça al mercat.


Els de casa a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès ja han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena
i els recullen les plomes
i ja enyoren demà.

Demà, posats a taula, oblidarem els pobres
-i tan pobres com som!-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.


Joan Salvat-Papasseit

mireu els Holden que he trobat per la xarxa



Un dia més en la vida d'en Holden

Els alumnes de quart d'ESO hem llegit "El vigilant en el camp de sègol" i una de les activitats ha estat inventar-se un dia més en la vida del protagonista, i han sortit coses ben curioses, com aquesta redacció de l'Aina Taltavull:

Un dia més en la vida d'en Holden Caulfield

Q

uan la Phoebe va baixar dels cavallets ja quasi bé no plovia, així que vam marxar cap a casa. Ella ja no estava enfadada i tot el camí em va tenir la mà agafada. De cop vaig tenir molt de fred i això em va deprimir molt, perquè anava ben xop i quasi no podia caminar del fred que feia. Quan vam arribar a casa estava molt marejat i el primer que vaig fer va ser estirar-me al sofà abans de caure a terra. La Phoebe estava molt preocupada i va anar a cridar a la mare, i quan em va veure allà estirat em va començar a fer preguntes que jo en aquell moment ni escoltava, només li vaig dir que ja parlaríem després. Els ulls se’m tancaven perquè havia dormit molt poc i aquí em vaig adormir. Quan em vaig despertar la Phoebe era al meu costat que em mirava i la mare m’havia posat una tovallola amb aigua calenta al cap, i és que encara tenia un fred de mil dimonis. Em vaig aixecar amb l’ajuda de la Phoebe i vaig anar a posar-me un pijama calent, perquè la roba que portava estava xopa.

Per culpa del coi de xop que vaig agafar vaig estar malalt tota una setmana, però em va passar tan a poc a poc el temps, que pareixia que havia passat un mes. Durant aquella setmana a casa vaig parlar amb els pares sobre Pencey, els vaig dir que em sabia greu que m’haguessis tombat totes les assignatures; i en aquell moment vaig pensar amb l’Ackley i l’Stradlater, i tots els de Pencey, i vaig donar-me’n compte que no m’havia despedit ni d’ells ni dels professors. Aquí vaig notar que els trobava a faltar, així que em vaig posar a plorar, però jo no pensava que era davant els meus pares i ells no ho van entendre. És igual. Quan vam acabar de parlar em van dir que aniria a un altre coi d’institut i tota la pesca, i com que ja era tard me’n vaig anar a dormir. Aquella nit vaig somniar que era el vigilant en el camp de sègol, vaig somniar que salvava a tothom que volia tirar-se i que després m’ho agraïen, fent això seria molt feliç. Això seria un somni fet realitat.

Aina Fernández Taltavull 4t B

9 de des. 2010

Ens presentem a les gloses

Els alumnes de tercer d'Eso ens presentem al concurs Josep Vivó de glosa menorquina... fa dies que ja hem fet les gloses, ara només cal enviar-les.
Per saber més coses de les gloses, vam tenir la sort que vingués a l'escola el "conco" de l'Iris Ameteller, el senyor Miquel Ametller, que ens va fer un taller de gloses... i on li vam poder comentar les gloses que havíem escrit, i d'aquesta manera ens va donar la seva opinió...






Mireu en Miquel Ametller en plena acció

El llibre de les bèsties


Demà els alumnes de quart d'ESO, anem a veure l'adaptació teatral del llibre de les bèsties de Ramon Llull.