14 de des. 2010

Un dia més en la vida d'en Holden

Els alumnes de quart d'ESO hem llegit "El vigilant en el camp de sègol" i una de les activitats ha estat inventar-se un dia més en la vida del protagonista, i han sortit coses ben curioses, com aquesta redacció de l'Aina Taltavull:

Un dia més en la vida d'en Holden Caulfield

Q

uan la Phoebe va baixar dels cavallets ja quasi bé no plovia, així que vam marxar cap a casa. Ella ja no estava enfadada i tot el camí em va tenir la mà agafada. De cop vaig tenir molt de fred i això em va deprimir molt, perquè anava ben xop i quasi no podia caminar del fred que feia. Quan vam arribar a casa estava molt marejat i el primer que vaig fer va ser estirar-me al sofà abans de caure a terra. La Phoebe estava molt preocupada i va anar a cridar a la mare, i quan em va veure allà estirat em va començar a fer preguntes que jo en aquell moment ni escoltava, només li vaig dir que ja parlaríem després. Els ulls se’m tancaven perquè havia dormit molt poc i aquí em vaig adormir. Quan em vaig despertar la Phoebe era al meu costat que em mirava i la mare m’havia posat una tovallola amb aigua calenta al cap, i és que encara tenia un fred de mil dimonis. Em vaig aixecar amb l’ajuda de la Phoebe i vaig anar a posar-me un pijama calent, perquè la roba que portava estava xopa.

Per culpa del coi de xop que vaig agafar vaig estar malalt tota una setmana, però em va passar tan a poc a poc el temps, que pareixia que havia passat un mes. Durant aquella setmana a casa vaig parlar amb els pares sobre Pencey, els vaig dir que em sabia greu que m’haguessis tombat totes les assignatures; i en aquell moment vaig pensar amb l’Ackley i l’Stradlater, i tots els de Pencey, i vaig donar-me’n compte que no m’havia despedit ni d’ells ni dels professors. Aquí vaig notar que els trobava a faltar, així que em vaig posar a plorar, però jo no pensava que era davant els meus pares i ells no ho van entendre. És igual. Quan vam acabar de parlar em van dir que aniria a un altre coi d’institut i tota la pesca, i com que ja era tard me’n vaig anar a dormir. Aquella nit vaig somniar que era el vigilant en el camp de sègol, vaig somniar que salvava a tothom que volia tirar-se i que després m’ho agraïen, fent això seria molt feliç. Això seria un somni fet realitat.

Aina Fernández Taltavull 4t B

9 de des. 2010

Ens presentem a les gloses

Els alumnes de tercer d'Eso ens presentem al concurs Josep Vivó de glosa menorquina... fa dies que ja hem fet les gloses, ara només cal enviar-les.
Per saber més coses de les gloses, vam tenir la sort que vingués a l'escola el "conco" de l'Iris Ameteller, el senyor Miquel Ametller, que ens va fer un taller de gloses... i on li vam poder comentar les gloses que havíem escrit, i d'aquesta manera ens va donar la seva opinió...






Mireu en Miquel Ametller en plena acció

El llibre de les bèsties


Demà els alumnes de quart d'ESO, anem a veure l'adaptació teatral del llibre de les bèsties de Ramon Llull.

30 de nov. 2010

Curmetratges del Mecanoscrit

Els alumnes de tercer han fet aquests curts

10 de nov. 2010

Alumnes de primer d'ESO...


Aneu rumiant...

L'activitat de l'arbre genealògic l'haureu de presentar divendres, recordeu que heu de seguir el format del que vam treballar a classe. Petita historieta inventada, i després dibuix dels familiars amb el nom a sota.


Rebuscant per internet, mireu quin arbre genealògic més curiós que he trobat, algú s'atreveix a inventar-se la història d'aquesta família?

Primeres opinions...



Com que els alumnes de tercer i quart d'ESO, ja han començat a llegir els llibres de lectura, els animo que comencin a escriure les seves opinions en aquest blog, perquè noto que a classe a vegades en teniu ganes de parlar. Què us estan semblant?

1 de jul. 2010

Sabeu què són els microcontes?

us dono una definició possible: Aquesta narració és sobretot concisa, és a dir, breu i precisa i d’una gran intensitat expressiva, ja que és un veritable extracte no en el sentit del resum, sinó en el sentit d’essència, és a dir, allò que conté el més important, el central.

Doncs aquí us en deixo un que he trobat per internet, a veure si us agrada...

El més difícil de fer una bala de plata no és desenvolupar la tècnica per aconseguir-ho. Això es relativament fàcil de trobar per Internet. El més difícil és creure que fer una bala de plata pot servir per a alguna cosa. Que una bala de plata pot ser la solució a tots els problemes. John Macnamara va trigar molt a veure-ho així però finalment va arribar a aquesta clarificadora conclusió. Assegut davant de la taula del seu garatge, sota la potent llum del flexo, va abocar la plata fosa en el motlle que li donaria la forma desitjada.
Uns minuts després, un cop l'objecte va estar fred, va carregar la pistola, va mirar un instant la
lluna per la finestra i va apropar-se l'arma a la boca. L'últim pensament el va dedicar a aquella nova lluna plena, en què el barri restaria tranquil.

Què us ha semblat?

A veure si algú s'atreveix a escriure'n un...